Home » Poesia i cites d'altres

Poesia i cites d'altres


Poesia, cites, textos

Francesc Garriga Barata

mentida, veritat,

l'inalterable pèndol,

el ver i el fals etern.

 

sandàlies de sorra,

pel meu desert,

un crit a cada mà.

 

tot just un gran miratge,

la calma del jardí.

 

l'enuig del cos, encara.

 

                                        De Swing, LaBreu edicions, col·lecció alabatre

 

 

al barri antic del meu record,

les pedres són encara pedres,

no runa.

 

secretament, de nit,

els vells orinen al rovell

dels anys sense esperança.

 

en l'or dels seus orins

les pedres dormen el neguit dels justos.

 

      De La nit dels peixos, Proa edicions (2005)

 

 

LLUÍS CALVO GUARDIOLA

 

FOGUERADA.

Els cims d’un  temps que capitula
encenen l’últim foc de juny.
Inútil acte de mirar,
aquest desfici d’aus que xoquen
amb el reialme encès dels ulls.

Ens volten tactes breus, almescs
d’un desgavell que escup memòria:
torberes fosques del record,
boscos marítims, fanguissars.
I el cor s’esmuny en l’últim plany.

El temps? La més felina pèrdua.
La nit te un cos que expulsa fam.
Bubotes d’or, vivim a l’ombra.
I el nostre nom, amants i morts,
s’esborra igual en arbre o tomba.

                                                                                          poema “Foguerada“, de Lluís Calvo Guardiola, dins Selvàtica, Lleonard Muntaner editor, 2015

 

Montserrat Abelló

 Parlen les dones,

la seva poesia

tendra i forta.

 

Ben pocs s'aturen

a escoltar aquestes veus

que, trasbalsades, 

un nou llenguatge diuen

nascut al fons dels segles.

 

       De L'esfera del temps, Proa edicions (Óssa Menor) 1998

 

 

MANUEL FORCANO

En recordar-te

deixo de caminar pel pla.

 

Me n'amago

però tothom ho veu:

onsevulla que vaig

formo part de la turbamulta

dels qui es perden.

 

Això demana una àmplia explicació,

direu. Però amb dos o tres versos

basta:

           vivim feixugament

la passa

que mai no hem gosat fer.

                                                       La passa (Ciència exacta)

 

 Joan Vinyoli

 

NO RES, UN FUM  

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre's com un dellà

que és sols l'aquí, darrera

cortines transparents.

                                  I què veus?

No res, un fum.

                           En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora de silenci.

 

                                                             DE: ENCARA LES PARAULES, ELS LLIBRES DE L'ESCORPÍ, 1973

ROSA LEVERONI

 

Quan l’hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d’un tros de cel marí.
Vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d’una cala ben fina;
l’olivera d’argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit;
la bandera d’oblit d’una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc, en el redós suau,
un bri d’herba només de la divina pau.

 poema Testament, de ROSA LEVERONI, dins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

 

Ja saps la melangia dels carrers
quan la claror comença d’extingir-se.
El primer llum porugament vacil·la
i vacil·la el teu cor perquè estàs sola.

 

            Neguit (fragment), de Rosa Leveronidins Rosa Leveroni: La poesia essencial, edició a cura de Mònica Miró i Abraham Mohino, CCG EDICIONS, 2010

 

 

MARTA PÉREZ I SIERRA

 

CAL·LIGRAFIA

Només m’estimaves a mi, deies.
Amb lletra menuda, d’ocell,
m’ho escrivies al mugró,
tan dolçament.
Ara t’odiaria, si en fos capaç,
però et sóc fidel,
adepta a la teva cal·ligrafia,
als solcs de les carícies que deixares
en els malucs afamats.
Ara t’odiaria, si en fos capaç,
però tens els llavis plens de crostes
i pols blanca els perfila.
Duc el dubte tatuat amb argila
i és molt difícil esborrar-lo.

 

                                                        Dins "OSTATGE", Témenos 2017

 

SUSANNA RAFART

         XVI

Per la tenebra albires

lla llum del doble bosc.

 

Arbres que es posseeixen

en l'aire d'una duna,

l'arrel que precedeix 

drupes de carn nuada

 

o la murada enduta

pel crespó de la lluna

sobre xiprers cremant-se.

 

                                             Dins L'OCELL A LA CENDRA, LaBreu EDICIONS, 2010

Web de l'Antoni Casals i Pascual

Web de l'Antoni Casals i Pascual